6. El preu just … d’Alternativa 3

alternativa3-presentacion-255x236Qui amb certa edat no recordarà l’incombustible Joaquín Prat dient allò de: ¡¡¡A jugar!!! El programa, que es va emetre entre 1988 i 1993, s’anomenava “El precio justo” i consistia en que uns concursants havien d’acertar o apropar-se el màxim possible al preu d’un objecte de consum que els proposava el programa.

El teleconcurs va tenir un cert èxit i, sense ànim de sentar càtedra, us diria que probablement va obrir el cami a la teleporqueria. El concurs abandonava qualsevol tipus d’inquietud cultural o de valors socials, i es dedicava únicament a l’entreniment. No feia falta saber de res, ni tenir cap inquietud o capacitat, simplement tenir poca vergonya per sortir a la tele i la potra d’acertar o aproximar-se al preu just.

Però, quin és el preu, just o no de les coses? Poca broma, no és una qüestió simple. La visió econòmica predominant a l’actualitat us dirà que el preu sorgeix del punt on es troben l’oferta i la demanda. I alguns d’aquests economistes predominants s’ho creueun tant això de l’oferta i la demanda que fins i tot neguen que puguin existir les bombolles (tal qual us ho dic). Bé, o que la cosa de les bombolles és un fenòmen temporal i tot torna tard o d’hora a l’equilibri.

Jo que no me’ls crec gaire als economistes predominants, vaig fer una recerca etnogràfia local. Bé, li vaig preguntar al meu fruiter com ficava el preu a les fruites i verdures. Em va respondre que això depenia de l’oferta i la demanda. Llavors, li vaig preguntar que com coneixia ell l’oferta i la demanda. Em va contestar que l’oferta i la demanda es trobava en els mercats, que és allà on es produia el preu. Em va parlar de les borses de Chicago i de Nova York.

Vaig pensar però com fiques el preu de les fruites i verdures? Què mires la cotització diària dels enciams i de les bledes? No m’ho crec. Llavors, vaig dir-li, tu el que deus fer es ficar un marge al preu del majorista en els productes que li compres, i copiar el preu del majorista per producte i qualitat per als productes propis. Va respondre amb un si incòmode.

Podem concluir doncs, que el preu, com la fruita, té una maduració. Aquest va passant per diferents mans fins que arriba a nosaltres, consumidors finals. En aquest procés, anomenat cadena de valor o de proveïments hi ha individus que tenen més poder que d’altres per fixar el valor. És a dir, poden comprar més barat i poden vendre més car. En el cas de la fruita i la vedura, els grans majoristes i la gran distribució tenen la paella pel mànec. Poden apretar a baix, al pagès, i a dalt, al minorista i a la venda al detall. Arribats a aquest punt deixo a la vostra consideració si el preu és just o és injust, si ve de Chicago o de Mercabarna, o si l’oferta i la demanda es troben o s’han despistat.

Més enllà de l’entreniment televisiu, un altre preu just va començar a popularitzar-se a partir de les dècades dels 80s i 90s de la mà de les ongs que desenvolupaven projectes de cooperació en països del sud. Es va començar a parlar de comerç just, i del seu producte estrella, el cafè de comerç just.

Però quin és el preu just del comerç just? I què te a veure amb tot el que s’ha explicat fins ara? Comencem potser per explicar què és el preu injust. Al darrer quart del segle XX, diversos factors van fer que el preu del cafè en origen tinguès vàries baixades sobtades. Aquest fet va propiciar l’empobriment de milers de petits agricultors d’Amèrica del Sud i d’Africa. Els economistes predominants parlaven de sobreproducció de cafè, però l’anàlisi crítica de les ongs sobre el terreny apuntava a grans beneficiaris de la baixada de preus. Encara més, l’anàlisi de la cadena de valor del cafè indicava que el pagès cafeter del sud obtenia com a màxim un 2% del preu que pagavem els consumidors finals del nord. Aquest és el preu injust. No podia ser que un 98% del valor se l’enduguessin intermediaris majoritàriament foranis al lloc de producció.

Quan parlem de cafè estem parlant de la segona mercaderia més venuda a nivell mundial després del petroli. Es produeix en una cinquantena de països del sud, pobres i dependents de les exportacions, per més 25 milions de petits agricultors, majoritàriament minifundistes pobres. El gra s’exporta directament als països del nord, només un 5% es torra en origen. Els exportadors son agències governamentals, empreses exportadores, i els més importants, els brokers. El preu del cafè es negocia diàriament a les borses de Londres i de Nova York. A Espanya, 3 companyies torradores controlen el 65% del mercat domèstic: Sara Lee (Marcilla), Nestle (Bonka, Nescafe) i Kraft (Saimaza).*

Tenint en compte tot plegat, algunes ong van pensar: no podríem fer alguna cosa per a què els productors obtinguessin un percentatge més elevat, més just, i més sostenible, que no depengui de les poc clares fluctuacions de les borses. I van crear el cafè de comerç just. Quin és el preu just del comerç just? Doncs és un acord durador (no és només per una collita sinó que s’exten més en el temps) entre productors del sud i compradors del nord, on una comissió de productors marca el preu mínim garantit anual, que és el preu per sota del qual no seria rendible plantar cafè i recollir-lo. Mai es compra per sota d’aquest preu. El comprador es compromet a comprar a preu de mercat sempre que aquest no baixi per sota del preu mínim. En aquest cas, compra al preu mínim.

Aquest és el preu just del comerç just. A Terrassa, hi tenim Alternativa 3 comerciant d’aquesta forma justa des de 1992. Aquesta cooperativa ens assegura que durant tot el procés d’elaboració del cafè es respecten els drets humans, la justicia social i el mediambient. Com ens poden assegurar això? Doncs, en primer terme comprant directament a les cooperatives en origen a aquest preu just. Segon, tenint una torradora pròpia (única torradora de comerç just a l’Estat Espanyol). Per tant no hi ha més intermediaris que els productors i ells mateixos. I tercer, el cafè que es compra és ecològic.

Per si no fos poc, tenim la sort de poder escoltar-los en directe el proper dimecres, 16 de juny, a les 19h. A l’Ateneu Candela. No us ho perdeu.

* Les dades son de principis dels 2000. Els Starbucks i Nespressos me’ls guardo per un proper Però què comprem!?.

Anuncis

5. La Banca, ètica?

Joan Pi.

L’any passat la Coope va canviar el seu compte corrent operatiu a Triodos Bank, i fa unes setmanes vam podem veure la presentació de Fiare, una cooperativa de banca ètica, a Terrassa. En pocs anys la utòpica banca ètica s’ha convertit en una realitat tangible en la nostre societat.

En aquests darrers anys, la crisi ens ha mostrat la cara més fosca i salvatge del nostre sistema financer. Hem pogut descobrir pràctiques bancàries generalitzades dirigides a estafar als propis clients, sovint aprofitant-se dels ciutadans més desvalguts. A buscar el benefici propi fins i tot per sobre de la mínima decència professional i humana. Malgrat el ressò mediàtic i la protesta ciutadana, poc o res ha canviat, i de moment, els responsables de tot plegat n’estan sortint més aviat ben parats.

Però, s’ha comportat sempre la banca d’aquesta mala manera? No. Els que teniu una edat recordareu que les antigues caixes actuaven com a promotores de l’estalvi de les classes treballadores. A la imatge, podeu veure la meva guardiola infantil regalada per la Caixa d’Estalvis de Terrassa als meus pares, juntament amb la cartilla de naixement. Les Caixes eren entitats que per llei havien d’actuar en un territori, i per tant, la part central del seu negoci era preocupar-se per aquest territori i els seus habitants. Eren la versió antiga i social d’unes caixes d’estalvi que es van anar convertint en bancs seguint l’estela de les successives liberalitzacions del sector financer. I que ara, finalment i per decret, han desaparegut. Qui encara no ho les hagi trobat a faltar aviat ho farà. On està l’oficina que hi havia al meu barri, al meu poble? Serà una pregunta per desgràcia recurrent.

guardiola antiga

Continua llegint

4. La Història de les coses

Joan Pi.

Dimecres mati, 9:30h. Estic corregint a la pissarra un exercici de Matemàtiques de les Ciències Socials de Primer de Batxillerat. Acabo, “… aquest és el resultat, nois”.

– Profe, el resultat del llibre no coincideix amb el de la pissarra – comenta una alumna.

Miro la pissarra, penso en les possibilitats d’error, repasso els càlculs. No hi ha dubte.

– És correcte, nois, l’exercici de la pissarra és correcte.

– Profe, perquè hi ha tants errors al llibre?

La pregunta em recorda la conversa amb l’Isa, que treballa en una coneguda editorial de llibre escolar, sobre la forma en la que s’editen llibres actualment.

– Heu de pensar en com es fa un llibre avui en dia abans de que el tingueu a les vostres mans. Heu mirat on esta imprès? Mireu la primera plana.

– Ostres, fica “Printed in China”. Com pot ser? – diu una de les alumnes en veu alta.

– Això vol dir que aquest llibre ha arribat aquí per via marítima en un contenidor que ha descarregat al Port de Barcelona. Però a més, i tornant als errors, la persona que l’ha picat per a la impressió no és cap autor, sinó treballadors mal pagats d’Amèrica del Sud o de l’Índia. Tot plegat sovint deixa poc temps per a la correcció.

Els alumnes comenten entre ells la jugada de l’origen xinès del seu llibre associant-ho amb el baix preu i la poca qualitat dels productes de les botigues xineses dels nostres barris. No era la meva intenció, jo volia simplement mostra-los un exemple d’activitat productiva en l’actual era de la globalització.

Seria el moment de mostrar-los la història de les coses.

– Continuem amb el següent exercici d’interès compost – els dic, mentre penso en les ganes que tinc de tornar a donar economia i poder deixar la neutralitat i atemporalitat de les matemàtiques.

Ja que no ho poden fer ells, feu-ho vosaltres. D’on venen les coses que comprem? I a on van? Un petit documental ho explica magníficament en vint minuts:

3. Aprenent les E de les etiquetes

Sóc de les que, quan compra, s’està hores llegint l’etiqueta; de les que aixeco sospites entre els venedors d’un establiment de tant que miro i repasso el producte. I molt sovint, per més que m’ho miri, no entenc res; com la majoria. Amb el pas dels anys he anat aprenent, però, a distingir el gra de la palla.

2. Si el teu estimat o la teva estimada et regala un ram de flors, ….pregunta-li d’on venen.

Efectivament, hem passat el Dia de Sant Valentí, 14 de febrer, dia dels enamorats. És un dia d’aquests que s’intenta (sobre)explotar a nivell comercial, tot aprofitant les nostres tradicions natives, alter-natives o globals. Tot i que són les grans cadenes les que abusen de la publicitat, ens trobem que darrera d’aquests dies especials hi ha tot un sector, al final del qual trobem el petit comerç de barri, que se’n beneficia, o fins i tot, que en depèn.

gift_exquisite_paper_flower

Els humans ens fem regals, i sovint entre les parelles tenim el costum de fer-nos regals per recordar-nos el nostre amor. Probablement molts de vosaltres no ho feu per Sant Valentí (no és una tradició gaire arrelada a Catalunya), ho feu per Sant Jordi o en alguna data assenyalada. Per tant, aquest article és vàlid per qualsevol d’aquests dies. Continua llegint

1. Infinitloop

Iniciem aquest espai quinzenal de “Però, què comprem!?” amb la iniciativa Infinitloop.

infinitloopEsteu cansats d’embolicar els vostres regals amb paper d’un sol ús?
Voleu complir amb el vostres compromisos socials sense necessitat de talar més arbres?
Doncs aquí teniu l’infinitloop!

Envolver-regalos-de-forma-ecologica-con-InfinitLoop

Es tracta d’un embolcall reutilitzable que incorpora una aplicació per a smart-phone la qual permet conèixer la trajectòria d’aquest embolcall. És a dir, podem saber les mans per què ha passat abans d’arribar a nosaltres, així com les emissions de CO2 que hem estalviat al planeta.

Continua llegint